En aquest apartat trobareu informació sobre 16 espècies representatives dels diferents hàbitats naturals de la Cerdanya. Des de rapinyaires majestuosos fins a petites aus, la diversitat d’hàbitats de la comarca fa que sigui un lloc privilegiat per a l’observació d’ocells a Catalunya.
Ànec collverd
Anas platyrhynchos
Sens dubte, l’ànec salvatge més comú i abundant del nostre país. Present tot l’any a molts ambients aquàtics, des de medis urbans, al llarg del Segre (basses de Gallissà per exemple), i fins alguns estanys d’alta muntanya com els de la Pera. Els mascles llueixen cap i coll d’un verd llampant. Les femelles són d’un marró camuflatge.
Àliga calçada
Hieraaetus pennatus
L’àliga de menys envergadura que tenim a Catalunya. Amb tot, és un rapinyaire de mida mitjana fàcil d’identificar gràcies al patró blanc i negre de la majoria d’individus vistos des de sota. N’hi ha, però, que són més foscos i s’assemblen força al milà negre. La podem veure sobrevolant llocs assolellats com el tossal d’Isòvol durant els mesos de primavera i estiu.
Aligot vesper
Pernis apivorus
Rapinyaire de mida mitjana, d’ales amples i cua llarga. Com a reproductor és molt escàs, però durant les migracions és molt abundant. La millor època és de mitjan d’agost a mitjan de setembre. Els llocs enlairats de la baga, com per exemple el mirador del Cap del Ras, són excel·lents per veure’n passar centenars d’individus resseguint la cara nord del Cadí vers l’oest.
Milà reial
Milvus milvus
Rapinyaire acrobàtic com pocs, de bona mida i silueta molt característica gràcies a la llarga i forcada cua que té. De coloració ataronjada, amb una vistosa taca blanca a la part inferior de cada ala. Tot i ser present tot l’any a la comarca, és a la tardor i a l’hivern quan en podem veure més exemplars voleiant per la plana i ajocant-se junts en arbredes com passa a Age.
Milà negre
Milvus migrans
Ocell rapinyaire de mida mitjana, de color general fosc, ales anguloses i cua llarga i una mica enforcada. Algunes parelles crien en grans arbres caducifolis de la comarca, però és entre els mesos de juliol i agost quan en podem veure molts, migrant en estols de dotzenes i dotzenes d’individus, des del mirador del Cap del Ras o qualsevol altre lloc enlairat de la baga.
Torlit
Burhinus oedicnemus
Ocell camallarg amb dos trets distintius singulars: els grans ulls grocs i el plomatge pigallat per camuflar-se als terrenys de secà on podem trobar-lo durant els passos migratoris i mesos d’estiu. Tot i fer vida de dia, a la nit també es mostra força actiu. A Cerdanya rep el nom de xorlit. Podem trobar-lo als millors camps de la plana entre Prats i Soriguerola.
Mussol pirinenc
Aegolius funereus
Petit mussol sedentari d’alta muntanya que viu en boscos amb cavitats als arbres. Els ulls grocs, el plomatge marró grisós pigallat de blanc i el posat de sorpresa són característics d’aquesta petita joia ornitològica que podem sentir més que veure a les pinedes subalpines d’Aransa, per exemple. Normalment, canta els vespres i matinades de gener a març.
Abellerol
Merops apiaster
Probablement l’ocell més acolorit de la Cerdanya. Pertany a una família d’ocells tropicals que a Europa té aquesta sola espècie. Viu en colònies i fa el niu en talussos sorrencs, com per exemple a la bassa de Sanavastre. Menja insectes voladors. Emet un so molt característic quan vola. El podem veure i sentir a la primavera i fins a final d’estiu. Hiverna a l’Àfrica.
Picot verd ibèric
Picus sharpei
Picot acolorit de verd grisenc i vermell. El segon més gran dels que tenim a la nostra comarca i al conjunt del país. Gran consumidor de formigues i de corcs de la fusta. El podem veure tot l’any però a la primavera és més fàcil de detectar gràcies al seu crit semblant a un renill de cavall. Fa forats rodons als troncs per niuar, com per exemple al bosc de ribera de Prullans.
Picot negre
Dryocopus martius
El més gros dels picots europeus i, per tant, el que fa els forats més grossos als troncs dels arbres alts i rectes. Mascle i femella són tots negres, ell amb el capell vermell i ella només el clatell. Tant el podem trobar en boscos caducifolis com de coníferes durant tot l’any, per exemple a l’avetosa de Riu. A la primavera els seus crits i reclams se senten a força distància.
Cuereta groga
Motacilla flava
Esvelt moixó insectívor de cua llarga, esquena verdosa i parts inferiors de color groc. Passa l’hivern a l’Àfrica subsahariana. En migració és abundant i se’n veuen exemplars de subespècies de diversos orígens europeus. Molt terrenejant, típic de grans extensions agrícoles amb arbustos esparsos, com per exemple els que trobem pels voltants de Llívia.
Merla roquera
Monticola saxatilis
Els mascles d’aquesta espècie tenen una de les combinacions de colors més vistoses dels ocells de muntanya. Com el seu nom assenyala, la merla roquera és típica de llocs rocosos amb prats i matollars propers. Sovint s’atura en punts enlairats per cantar i sotjar insectes. Podem buscar-la a l’estiu a indrets de la solana, com per exemple pels voltants d’Ordén i Talltendre.
Oriol
Oriolus oriolus
La combinació de groc i negre de l’oriol el fan un ocell tan bonic com inconfusible. Gran consumidor de fruita com cireres i figues. El tenim entre nosaltres durant la primavera i l’estiu. Típic d’arbres caducifolis, com el bosc de ribera de Ger, n’aprofita les capçades per niuar-hi i per amagar-s’hi. Se’l sent més que se’l veu. Cant aflautat i repetitiu, i reclam com un miol.
Botxí
Lanius meridionalis
El botxí és un ocell de la mida dels que anomenem moixons, però amb un comportament depredador que recorda els grans rapinyaires caçadors. Clava les preses en punxes d’arbustos per fer-ne rebost i menjar-se-les amb comoditat. El podem veure tot l’any a la comarca, tant a la plana (voltants de Prats, per exemple) com a la solana (rodalies de Gréixer, per exemple).
Llucareta
Carduelis citrinella
Ocell eixerit de color verdós i gris. Es mou normalment en parella o formant estols d’uns quants individus. A l’estiu el trobem a boscos de coníferes amb prats com els de cap del Rec, a Lles. A l’hivern pot baixar d’altitud i també anar més cap al sud. El seu cant és metàl·lic i melodiós. S’alimenta de llavors i, sobretot, dels pinyons de les pinyes dels pins.
Hortolà
Emberiza hortulana
L’hortolà és un moixó estival, discret, de cant monòton i colors marronosos, però els mascles a l’època de cria llueixen un color verdós grisenc al cap i pit molt bonic. És una espècie típica d’espais oberts, amb matolls dispersos i terreny poc o molt pedregós. Molt sovint el trobem en llocs que han patit un incendi forestal, com la solana entre Niula i Guils.