La flauta de bec va ser extremadament popular a Europa i, sobretot, a Anglaterra durant el segle XVII i principis del XVIII. La flauta acompanyava cançons populars i danses, i també s’utilitzava a les corts reials. Entre 1650 i 1660, durant el període republicà de la Commonwealth d’Anglaterra, la música va patir una forta davallada tant a la Cort com a l’Església i la flauta de bec va ser atacada pels puritans per ser “un instrument del dimoni”. Suprimir la música en públic va tenir un efecte contrari al desitjat: hi va haver un ressorgiment de la música amateur i de la vella escola de tocar en consort. També es van començar a publicar col·leccions de música per a flauta plenes de danses, cançons i amb indicacions per a aprendre a tocar, innovació que arribaria molt lluny. Deien els puritans que tocar la flauta mena al plaer, el plaer a la mandra, la mandra al dormitori, el dormitori al pecat, el pecat a la mort i la mort al dimoni.

A l’església de la Mare de Déu de les Neus a La Molina

Compra d’entrades a femap.cat