Corria mitjans del segle XVII quan molts cerdans, atemorits per un possible monstre, no s’atrevien a anar al bosc ni a llenyar, ni a buscar bolets ni, fins i tot, a anar de cacera. Molts eren els qui afirmaven haver-lo vist, uns altres ja s’ho creien després d’haver escoltat els primers.
Un bon dia, un puigcerdanès es veié amb la necessitat d’anar a fer una mica de llenya i decidí acostar-se als primers pins de Saltèguet, no sense emportar-se el seu fill perquè estigués a l’aguait fora del bosc i l’avisés en cas de perill. No feia gaire estona que hi eren quan de sobte s’escoltà com un bram. Les cames del bon home iniciaren una ràpida cursa cap al lloc on havia de ser el seu fill. No hi era! Era un tros força més enllà amb un… un estrany ésser, un terrible monstre! Va cridar-lo amb angoixa, però el nen li va respondre que era un ésser bo. Sense escoltar-lo i fora de si, el pare va agafar l’escopeta que portava per fer front a la bèstia, la qual, després d’un fort bram, desaparegué en el bosc.
En arribar a la vila, després d’haver renyat fortament el nen i haver-lo tancat en una habitació de casa, eixí, tot seguit, per contar-ho als amics i al veguer, aleshores màxima autoritat de la comarca. «Ja n’hi ha prou d’aquesta història que ens té espantats a tots els cerdans!», va pensar. Llavors decidí fer una intensa batuda per l’indret on el monstre havia aparegut. Mentrestant el nen, a casa, no deixava de dir a la seva mare que aquell ésser no era dolent. Amb tot, el grup que havia sortit a buscar-lo el va poder agafar viu, no sense temor i grans esforços, i el va portar cap a la presó. El nen, al assabentar-se’n, plorà i plorà de desconsol. L’endemà, al exhibir-lo engabiat i ben encadenat a la plaça Major, al vailet li faltà temps per escapolir-se i anar-lo a veure. S’esmunyí per entre la multitud i feu cap al davant del cercle que s’havia format a una prudencial distància marcada pels soldats. Ell, amb un àgil moviment, s’hi atansà. Tothom cridà amb temor però ningú s’atrevia a acostar-s’hi. La bèstia deixà de bramar i li donà una de les mans. Instintivament, uns altres vailets feren el mateix: el monstre comprengué aquell escalf innocent dels nens. Al voler-se apropar el pare d’un dels vailets per apartar-lo, la fera repetí, de nou, un fort bram de pocs amics. En ell no notava l’estima. En dos dies, la conversa de tota la vila i de tota la Cerdanya no era una altra que el tema del monstre, de manera que gairebé tots els cerdans feren cap a Puigcerdà per veure’l abans que les autoritats l’enviessin a la cort reial, com es comentava.
La gran alegria d’aquells afectuosos vailets, però, va ser la d’assabentar-se que aquell ésser, en «Kerresetcaps», havia aconseguit escapar. Ells dins seu sabien que el tornarien a veure per terres cerdanes fent jocs amb ells i espantant o foragitant aquells de cor dur, els vertaders monstres.
Sebastià Bosom, arxiver comarcal, s’inspirà en un document del 1654 localitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid, on s’esmenta l’existència d’en «Kerresetcaps». Actualment, l’associació Amics d’en Kerresetcaps és qui dona vida ara a aquesta figura tan emblemàtica de la comarca, amb una figura que passegen per cercaviles i correfocs.
